Des de molt antic l' ésser humà va començar a buscar en el cel la resposte sobre preguntes sobre el nostre origen i el de tot l' Univers. De forma intuitiva, en diverses cultures, es van desenvolupar idees sobre quines serien les lleis subjacents al funcionament del món. En vàries d' aquestes cultures, entre elles la de l' antiga Grècia, tenien la idea de que devien d' existir dos mons, un celestial i un altre terrenal, que seguirien respectivament lleis perfectes i imperfectes, respectivament.
Les lleis perfectes sobre les que es fonamentaria el món celestial haurien d' estar assentades en idees perfectes; Plató i Aristòtil, entre d' altres, defensaren que tals idees perfectes haurien d' estar bases en figures geomètriques perfectes, els 5 sòlids platònics, d'una bellesa i precisió matemàtica exclusiva, i que farien correspondre amb els 4 elements fonamentals i l' éter, espai buit o Univers.
Però el període de temps que va durar l' imperi grec va ser molt ampli i va donar lloc a que diversos pensadors trovaren formes diferents d' interpretar quin era el nostre lloc en el mon i la relació que tenia amb l' Univers. De fet, ja en aquella època, Aristarc de Samo va acunyar un model heliocèntric al afirmar que els planetes, cossos errants que no seguien les trajectòries circulars de la resta de les estreles, havien de girar al voltant del Sol, igual que la Terra. Però desafortunadament el model geocèntric de Ptolomeu (qui, per cert, va inventar també l' horòscop) és al que se li va donar credit, en gran part perquè és en el que creia Aristòtil, fervent defensor dels sòlids platònics i la separació del món de les idees del de la realitat, tan com defensava el seu mestre, Plató (de forma molt eloquent en el mite de la caverna).
Els grecs com a bons teòrics, van ser molt avançats en matemàtiques, especialment en trigonometria. Crida l' atenció, que ja en aquella època, Eratòstenes fora capaç d' aplicar-les per a mesurar el radi de la Terra. També destaca el fet que, entre tans homes i tantes idees dogmàtiques, haguera pogut haver una gran pensadora, adelantada al seu temps, com ho va ser Hypathia d' Alexandria, que va millorar l' astrolabi, instrument amb el que realitzar mesures astronòmiques i simplificar conceptes matemàtics que serien tant important més avant en l' estudi de les forces gravitatòries entre cossos celestes, com els de les seccions còniques obtingudes a partir del con d' Apoloni.
Va ser en el món àrab que la ciència va ressorgir al incorporar a la mateixa un nou aspecte que resultaria fonamental: l' experimentació. Per mig de l' experimentació Jabir Ibn Jayyan va posar els fonaments de la química, aïllant substàncies tant important com l' àcid sulfúric o l' àcid nítric a partir de minerals per escalfament i destil·lació i Alhazen de Basora els va posar per a l' òptica.
Els coneixements pràctics d' òptica obtinguts pels àrabs, versats en el tallat de lentst i espills cada volta de major qualitat va ser transmesos a un monje franciscà que es va guanyar la confiança d' alguns d' aquests mestres durant la seua estança a Al-Andalus, sent molt valuosa la seua contribució al disseminar-los per Europa: Roger Bacon.
A Europa, alguns erudits s' atreveixen a oposar-se a pensament dogmàtic i castigador de l' època. Copèrnic recupera les idees heliocèntriques d' Aristarc de Samo, prenent la precaució de que siguen publicades molt poc avans de la seua mort. El seu discípul. Giordano Bruno, més osat, per defensar-les públicament i plantejar la possibilitat de que hi hagen altres planetes, qui sap si no amb vida també, és cremat a la foguera con a heretge.
Réné Descartes planteja la necessitat de dubtar de tot per a no caure en el dogmatisme i aplicar el racionalisme per a desenvolupar el coneixement, el qual trovem en la seua forma més pura que es recolza en les matemàtiques. Galileu concreta les idees de Descartes i l' herència de Alhazen donant-li un gran impuls a la ciència al definir i aplicar el mètode científic a diferents àmbits d' estudi:
- caiguda de cossos des de la torre de Pisa.
- caiguda de cossos per plans inclinats; mesura de l' acceleració de la gravetat prop de la superfície de la Terra (g = 9'8 m/s2).
- estudi del pèndol físic.
- invenció del telescopi; importants descobriments astronòmics.
En la mateixa època Johannes Kepler trova les lleis físiques que descriuen la forma en la que es mouen els planetes al voltant del Sol. Kepler ha de superar el seu prejudici platònic i acceptar el resultat dels seus precisos càlculs al estudiar les dades de l' òrbita de Mart al voltant del Sol obtingudes pel noble danès Tycho Brahe des de l' observatori astronòmic més gran de l' època - actualment se sap que qualsevol de les òrbites corresponents amb qualsevol de les 4 seccions còniques son possibles.
Isaac Newton trovaria la forma d' explicar que la llei per la que una poma cau d' un arbre i la que descriu el moviment de la Lluna al voltant de la Terra és la mateixa: la Llei de la Gravitació Universal. Aquest fet tindria unes conseqüències filosòfiques importantíssimes, ja que s' havia demostrat que les lleis del Cel i les de la Terra no eran diferents, sino les mateixes. I curiosament, això ho va poder demostrar gràcies a la formulació de les Lleis de Kepler (especialment a partir de la tercera, sense voler a entrar als detalls sobre com), la naturalesa intrínseca de les quals era, des del punt de vista aristotèlic tan influent, imperfecta.
Un coetani de Newton i gran rival seu en la Royal Society de Londres (els dos la van presidir), Robert Hooke, va perfeccionar el microscopi i va utilitzar-lo per a vore cèl·lules mortes per primera vegada.
Però no va ser a fins a la segona meitat del segle XVIII que Herny Cavendish va poder demostrar experimentalment que la teoria de la gravitació universal de Newton era certa i indirectament obtindre el valor de la massa de la Terra. El propi Cavendish també va ser capaç d' aïllar l' hidrogen per primera vegada, al fer reaccionar àcid sulfúric amb un metall. I en seguida va aconseguir crear aigua artificialment en un laboratori al fer-lo reaccionar mesclant-lo amb oxigen (s' havia descobert feia molt poc) i provocar una xispa. Quedava definitivament demostrat que l' aigua no podria ser considerat com un element primordial tal i com encara es concevia des de l' antigua Grècia.
