LA TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL

La teoria de la deriva continental va ser proposada pel meteoròleg alemany Alfred Wegener l' any 1912 i suggeria que tots els continents havien estat units en una úna massa terrestre, Pangea, fa uns 300 milions d' anys, abans de dispersar-se i ocupar els seus actuals emplaçaments. De fet, es creu que l' existència de certs supercontinents és molt anterior i que aquest s' haurien creat i fracturat diverses vegades. Es creu que el primer d' aquests supercontinents hauria sigut Rodinia, el qual es formaria fa uns 1.100 milions d' anys, si bé no es descarta que n' hagueren pogut existir altres abans. La seua teoria es basava en les següents evidències experimentals:

• proves geogràfiques: la forma dels continents sembla encaixar com ho fan les peces d' un puzzle.
• proves litològiques i geológiques: el mateix tipus de roques i serralades de la mateixa edat es trovaven en diferents continents en zones que encaixaven.
• proves paleontològiques: la trovalla de restes fòsils del mateix tipus en dos continents feia pensar en les zones de contacte que podrien haver tingut originalment.

Però no seria fina a la dècada de 1960 que la teoria aconseguiria explicar el moviment de les plaques tectòniques d' una forma consistent dins del marc de la tectónica de plaques, segons la qual la superfície de la superficie de la Terra està dividida en vàries plaques, el desplaçament de les quals es produeix durant milers de milions d' anys degut al corrents de convecció capaces d' obrir noves fisures en la superfície, que afavoriràn tal desplaçament. Aquestes corrents es produeixen en el mant terrestre (la capa intermitja que ocupa el 85 % del volum total terrestre) degut a la diferència de temperatures entre l' escorça (aprox. 1 % del volum total) i el nucli (principalment format per ferro i níquel fosos a temperatures de milers de graus centígraus).

Els límits entre les plaques poden ser transformants, divergents i convergents, segons que les plaques es desplacen lateralment, allunyant-se unes d' altres o lliscant unes baix de les altres, respectivament (les últimes afavorint l' activitat volcànica).