L' EVA GENÈTICA

L' estudi de l' evolució de l' ADN mitocondrial ha permès traçar les migracions de les poblacions humanes al llarg de l' evolució a partir d' un origen comú que es locaritza en l' Àfrica central i data de fa un 200.000 milions d' anys.

Evolució de l' home i origen de l' ADN mitocondrial.

L' EVOLUCIÓ HUMANA

L' evolució humana es deu a la consecució de 3 passos fonamentals:

1. El bipedisme: les petjades de Laetoli, de fa més 3'5 milions d' anys, donen compte d' un avantpassat de l' ésser humà que, tot i pertànyer a una espècie encara diferent, es va posar dret per a adaptar-se a les noves condicions ambientals que s' havien donat, lo qual li va suposar:
• Avantatges: 
• Deixa lliures els braços i les mans al caminar per a dedicar-los a altres accions.
• Redueix la quantitat de radiació solar en una zona de forta insolació.
• Amplía el camp visual en zones oberts amb herba alta.
• Inconvenients:
• Se li modifica la cadera, implicant un estretament del canal del part i un canvi en la direcció d' eixida de la cría al néixer.
2. La cefalització: creix el cervell progressivament segons es van adquirint habilitats cada vegada més semblants a les humanes, a costa d' una dràstica reducció de la grandària del tub digestiu deguda a un canvi en el hàbits alimentaris (d' hervíbors a carronyers). Clar que això anirà dificultant el procés del part.
3. El llenguatge: fa uns 200.000 anys apareix l' Homo sapiens, una espècie en la que s' aprecia que ha canviat la forma del seu cervell, que donen compte d' un canvi en els seus mecanismes de raonament, així com l' aparició del pensament simbòlic i el llenguatge, els quals es considera que tenien la mateixa capacitat intelectual que la que tenim actualment.

TEORIA SINTÈTICA DE L' EVOLUCIÓ o NEODARWINISME

La teoria sintètica de l' evolució apareix a principis del segle XX i es fonamenta en els següents aspectes:

• el redescobriment de les lleis de Mendel.
• el descobriment del fenòmen de la mutació genètica (com font de variació aleatòria).
• l' augment del registre fòssil.
• la introducció de l' estadística (genètica de poblacions).

La síntesi esdevé entre aquests dos grans descobriments: els gens (unitat primordial evolutiva) i la llei de la selecció natural (procés que esdevé a escala global).

Curiosament, els neodarwinistes (especialmente inspirats en Wallace i Weissman) defensaven l' exclusivitat de la selecció natural enfront del propi Darwin, qui considerava la possibilitat de múltiples mecanismes d' evolució, i també contraris als lamarquistes, partidares de la llei de l' ús i el desús.

Principis de la teoria sintètica:

• La variació es produeix a nivell genètic degut a
• mutacions (actualment es pensa que aquéstes es deuen a errors en el procés de replicación de l' ADN, però en el moment de la formulació d' aquesta teoria encara no es coneixia l' ADN).
• recombinació (mescla de cromosomes homòlegs durant la meiosis), suposadament al atzar.
• La selecció es produeix en l' individu. Son els organismes individuals els que aconsegueixen reproduïr-se i transmetre la seua informació genètica. Si l' individu no es reprodueix, la informació es perdrà. La selecció natural actúa sobre les combinacions de gens, de manera que les millors adaptades a un ambient concret passen a la següent generació, resultant eliminades les demés.
• L' evolució es produeix en l' espècie. Les relacions entre grups d' individus de la mateixa espècie és la font del canvi evolutiu de la mateixa al llarg del temps.

"Els gens muten, 

els individus són seleccionats 

i les espècies evolucionen."

David Hull (filòsof)

Aquest procés evolutiu de transformació total, lent i gradual, es coneix com anagènesis. 

En contraposició, els investigadors Stephen Gould y Niles Eldredge van proposar una teoria l' any 1972 segons la qual el procés evolutiu s' assemblaria més a una guerra en la que hi haurien breus períodes de terror (cladogènesis) seguits per llargs períodes de calma (estasis).

Segons aquesta visió, l' aparició d' una nova espècie pot donar-se de formar relativament súbita, en molt poc temps, probablement per un canvi brusc en les condiciones ambientals de l' entorn en la que es produeix, i després ja no canvia sustancialment durant la resta de la seua existència.

OBJECCIONS A LA TEORIA DE DARWIN

La teoria de l' evolució de les espècies de Darwin va ser enormement criticada i, fins i tot, ridiculitzada, en el època en què va aparèixer, sobretot perquè suposava un canvi de paradigme radical, posava a l' ésser humà al mateix nivell que la resta d' animals en el sentit evolutiu, i suposava una clara confrotació a la concepció creacionista que fins aleshores havia defensat el poder religiós imperant.

A nivell purament científic, les principals objeccions a la seua teoria eren:

• falta de proves: ja que es desconeixien les causes que provocarien la variació en els organismes. I aquest mecanisme es mantindria ocult fins al descobriment de l' ADN i el codi genètic quasi un segle després.
• baula perduda (eslabón perdido, en castellà): moltíssimes espècies intermitges no tenien suport documental per l' absència de fòssils intermitjos. De totes maneres, s' ha de dir que el registre fòssil de l' època de Darwin era molt limitat comparat amb l' actual i que, fins i tot tenint en compte la dificultat de trovar part de la petitíssima part d' espècies que poder haver fossilitzat i haver perdurat el seu fòssil al pas del temps, actualment hi ha alguns indicis a favor de l' existència de tals baules perdudes.
• falta de temps: lord Kervin havia fet una predicció de l' edat de la Terra basant-se en arguments termodinàmics, al considerar que aquesta havia sorgit com una esfera incandescent que s' havia anat refredant, arrivant a la conclusió que hauria de tenir entre 100 i 400 milions anys d' antiguetat, molt més que els 6.000 anys estimats pel bisbe James Ussher a partir d' un estudi de la Biblia, però insuficients per a la quantitat de canvis adaptatius que serien necessaris per a poder donar lloc a les espècies que existeixen actualment, inclosa la humana. Aquest argument en contra perd força en l' actualtitat davant la consideració de que l' edat de la Terra és d' uns 4.500 milions d' anys.
• Dilución de les modificacions favorables: l' enginyer escocès Fleeming Jenkin sostenia que l' evolució favorable d' un individu es diluiria molt ràpidament al creuar-se aquest amb altres individus "normals" que no han evolucionat.

Aquests i altres factors van fer que el darwinisme anara perdent força a finals del segle XIX.

TEORIA DE L' EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES DE DARWIN I WALLACE PER SELECCIÓ NATURAL

Darwin i Wallace van arrivar a conclusiones prou semblant sobre l' origen i evolució de les espècies en estudis realizats viatjant al voltant del món, recollint i analitzant mostres d' animals i registres fòsils de tot tipus. Resulta curiós que on Darwin va trovar informació més relevant va ser a l' arxipèlag de les Galapagos, mentre que Wallace ho va fer a l' arxipèlag malai. 

En ambdós casos va poder comprovar com les diferències en l' entorn de les diverses illes de l' arxipèlag van propiciar processos adaptatius diferentes que, per sel·lecció natural, van conduïr a la clara diferenciació d' espècies provinents d' un tronc comú.

És de destacar la forma respectuosa i acordada en el que els dos investigadors van decidir fer públic els seus treballs sense pretendre negar el realitzat per l' altre, sumant i reconeixent l' aportació de cada un, sense caure en la difamació per imposar qui dels dos havia arrivat abans a conclusions tan rel·levants i trascendents per l' èpocs (com si hauria passat en innumerables ocasiones, com la que donà lloc a la cèlebre disputa entre Newton i Leipniz sobre l' invernció del càlcul diferencial, motiu pel qual Gran Bretanya i l' Europa continental van deixar de cooparar en temes d' investigació durant més de 200 anys).

Les claus de la teoria evolutiva de Darwin i Wallace son:

• Variació a l' atzar: no hi ha dos individus iguals en una població, lo qual ofereix una varietat de caràcters.
• Selecció natural: mecanisme que escull els caràcters que confereixen un avantatge adaptatiu als individus que els porten, permetent-ne la seua reproducció i la seua transmissió a la següent generació.
• Gradualisme: amb el pas del temps, els individus portadors del caràcter adaptatiu es tornen majoritaris en la població, fent que aquesta canvie poc a poc.

Segons la teoria de Darwin la font de variació és l' atzar i la selecció natural és un filtre que actúa sobre els caràcters que resulten adaptatius en un entorn determinat, de manera que un caràcter pot resultar favorable en un ambient concret i no ser-ho en un altre.

Busca'n exemples!!!

EL ORIGEN DE LA VIDA

Dos teories principals competeixen per a explicar l' origen de la vida segons l' abiogènesis: la del món de l' ARN i la del món del ferro-sofre.

JOAN ORÓ: SÍNTESIS DE LA ADENINA

L' any 1953, unes setmanes abans de que Standley y Miller aconseguiren formar en el laboratori aminoàcids a partir de hidrogen, amoníac, metà i aigua, Watson i Crick van revolucionar el món amb el seu descobriment de la doble hèlix de la macromolècula d' AND, la qual es constituïa a partir de quatre bases nitrogenades a partir de les quals es codificava el codi genètic.

El dia de Nadal de l' any 1959, Joan Oró aconseguir sintetitzar adenina a partir de àcid cianhídric, amoníac i aigua.  Com a tribut al seu descobriment va reflexar aquesta molècula en el seu escut al rebre el títol de marqués.

ORIGEN DE LES CÈL·LULES

LA TEORIA DE L' EVOLUCIÓ DE DARWIN

Contesta a les següents preguntes després d' haver vist el vídeo.

1. Quina metodologia va seguir Darwin en els seus estudis?
2. Què és l' anatomia comparada? A quines conclusions va conduïr?
3. Què és la classificació natural?
4. Com haurien canviat les criatures per a adaptar-se millor a l' entorn?
5. A quina visió va arrivar Darwin a partir d' aquestes reflexions?
6. Quant temps fa que es va separar la branca de l' arbre geneològic de l' ésser humà de la del mono?
7. En base a què s' ha pogut confirmar més recentment l' origen comú de l' ésser humà i el mono?
8. En quin percentatge es diferencia l' ADN d' un humà i un chimpancè?
9. En quin percentatge es diferencia l' ADN de dos humans diferents?
10. Què és el que aboga la teoria de la sel·lecció natural de Darwin?
11. A què es dedicava l' expedició en la que Darwin estava embarcat?
12. Què va trovar Darwin als Andes?
13. Quines conclusions va traure de tals trovalles?
14. Què és lo que més li va cridar l' atenció a Darwin de les Illes Galàpagos?
15. Què és el que promou el procés de sel·lecció natural?
16. Quina és la base del procés evolutiu?
17. A la seua tornada a Londres Darwin va començar a desenvolupar algunes especulacions, com la de que les espècies no eren inmutables? Què significa tal afirmació i per què resultava controvertida en aquella època?
18. Quin altre científic li havia fet arrivar a Darwin una teoria semblant a aquella en la que ell havia estat treballant però encara no havia publicat? Quin any?
19. Qui era Charles Lyell i quin paper va tenir en la vida de Darwin?
20. Com va decidir gestionar Darwin l' autoria dels seus estudis en relació als que havia realitzar l' altre científic al que hem fet referència en la pregunta 19?
21. Com va titular Darwin el seu treball?
22. Quan el va publicar?

ONES SÍSMIQUES P i S

Els terretrèmols es dónen quan esclaten les roques que es troven a certa profunditat degut a la pressió a la que es veuen sotmeses. A partir del punt en el que es produeix el seísme (focus), les ones es propaguen en totes direcciones. Aquestes ones poden ser de dos tipus:

• Ones internes:
• Ones P (primàries): són ones de compressió/dilatació longitudinals. És a dir; la seua oscil·lació es produeix en la pròpia direcció de propagació. Avancen a una velocitat d' entre 4 i 7 km/s.
• Ones S (secundàries): són ones transversals, la velocitat de propagació de les quals oscil·la entre els 2 i els 5 km/s. És a dir, aquest tipus d' ona produeix moviments laterals a la seua direcció de propagació.
• Ones superficials: avancen a una velocitat d' entre 2 o 3 km/s. Aquestes poden ser:
• Ones de Love: provoquen un moviment lateral perpendicular a la seua direcció de propagació.
• Ones de Rayleigh: mou la superfície de la Terra amunt i avall.

En realitat, la velocitat de propagació de les ones sísmiques internes depèn de la densitat del medi que atravessen. 

A partir de la detecció d' aquestes ones sísmiques en diversos punts sobre la superfície terrestre, i tenint el compte el camí que hauran hagut de recórrer des del seu focus o epicentre, es pot deduir la densitat dels trams que hauran recorregut i, a partir de la mateixa, la composició del mateixos, així com l' estat més probable d' agregació de la matèria, en funció de la pressió i la temperatura.

Autor de la imatge: Vanessaezekowitz.

El camí recorregut per les ones sísmiques per l' interior de la Terra pot donar lloca a zones "d' ombra" sobre la superfície, en les que no poden ser detectades. Això es deu a la desviació que pateixen aquestes trajectòries al canviar d' una capa a una altra.

El treball de detecció i catalogació de les ones sísmques primàries i secundàries està íntimament correlacionat amb l' estructura interna en capes de la Terra, tal i com s' aprecia en aquesta il·lustració de l' observatori sismològic de Brasilia.

LES CAPES TERRESTRES

Les principals capes terrestres son:

• L' escorça o litosfera: és una capa sòlida i rígida, la més externa i fina de la Terra. , es divideix en continental i oceánica. La primera té un grossor d' entre 35 i 50 km, podent arrivar als 70 per baix de certes cadenes montanyoses. Les seues roques poden tenir una antiguetat de fins a 4.000 milions d' anys. La segona té una grossor mitjana de 7 km i una antinguetat de només 180 milions d' anys.
• El mantell o mesòsfera: capa intermitja que d' un grossor que arriva fins als 2.900 km de profunditat. Conté el 82 % del volum terrestre i el 65 % de la seua massa i sembla reflexar un canvi en la seua composició mineral.
• Nucli o nife: capa central, principalment formada per níquel i ferro. En el nucli exterior aquests elements metàl·lics es troven fosos, en estat líquid, degut a les elevades temperatures; mentre que en nucli interior es troven en estat sòlid, degut a la elevada pressió. Les temperatures en el nucli poden arrivar al 6000 graus, del ordre (algo superior) a la temperatura en la superficie del Sol. En el nucli s' origina el magnetisme terrestre.

Es creu que la rotació del àtoms de níquel i ferro del nucli de la Terra té l' efecte d' un gran corrent elèctric circular, el qual se sap perfectament segons les lleis de la física, crea un camp magnètic al seu voltant semblant al d' un imán en forma de barra.

El camp magnètic terrestre actúa com un escut protector contre les emulsions solars que bombardejen la Terra gràcies al qual la vida és possible en el nostre planeta.

 

Les diverses capes terrestres s' ha descobert a l' estudiar el canvi en la velocitat de propagació s' ones sísmiques detectades en diversos punts del planeta.

LA TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL

La teoria de la deriva continental va ser proposada pel meteoròleg alemany Alfred Wegener l' any 1912 i suggeria que tots els continents havien estat units en una úna massa terrestre, Pangea, fa uns 300 milions d' anys, abans de dispersar-se i ocupar els seus actuals emplaçaments. De fet, es creu que l' existència de certs supercontinents és molt anterior i que aquest s' haurien creat i fracturat diverses vegades. Es creu que el primer d' aquests supercontinents hauria sigut Rodinia, el qual es formaria fa uns 1.100 milions d' anys, si bé no es descarta que n' hagueren pogut existir altres abans. La seua teoria es basava en les següents evidències experimentals:

• proves geogràfiques: la forma dels continents sembla encaixar com ho fan les peces d' un puzzle.
• proves litològiques i geológiques: el mateix tipus de roques i serralades de la mateixa edat es trovaven en diferents continents en zones que encaixaven.
• proves paleontològiques: la trovalla de restes fòsils del mateix tipus en dos continents feia pensar en les zones de contacte que podrien haver tingut originalment.

Però no seria fina a la dècada de 1960 que la teoria aconseguiria explicar el moviment de les plaques tectòniques d' una forma consistent dins del marc de la tectónica de plaques, segons la qual la superfície de la superficie de la Terra està dividida en vàries plaques, el desplaçament de les quals es produeix durant milers de milions d' anys degut al corrents de convecció capaces d' obrir noves fisures en la superfície, que afavoriràn tal desplaçament. Aquestes corrents es produeixen en el mant terrestre (la capa intermitja que ocupa el 85 % del volum total terrestre) degut a la diferència de temperatures entre l' escorça (aprox. 1 % del volum total) i el nucli (principalment format per ferro i níquel fosos a temperatures de milers de graus centígraus).

Els límits entre les plaques poden ser transformants, divergents i convergents, segons que les plaques es desplacen lateralment, allunyant-se unes d' altres o lliscant unes baix de les altres, respectivament (les últimes afavorint l' activitat volcànica).

TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

És una teoria d' evolució celular. Defensa que la cèl·lula eucariota, la qual té el material genètic concentrat en el centre, prové de la procariota, la qual té el material genètic dispers per tota la cèlula. También explica quin és l' origen de les mitocòndries i els cloroplasts.

La teoria endosimbiòtica defensa la coorperació (simbiosis) com un aspecte important per a l' evolució. En particular, sosté que l' origen de la cèlula eucariota animal i vegetal estaria en l' absorciói incorporació de bactèries mitocondrials i fotosintetitzadores, respectivament, a cèlules procariotes originals.

En particular, segons la teoria endosimbiòtica o simbiogènesis, s' haurien hagut d' incorporar i combinar quatre entitats orgàniques funcionals diferents per a donar lloc a la cèl·lula eucariota:

1. Termoplasma: cèl·lula procariota, amb el material genètic dispers pel seu interior, capaç de sintentitzar proteïnes. Els orgànuls als que donarien lloc serien el sistema de membranes, el citoplasma i el nucli ("esquelet estructural i envoltures").
2. Espiroquetes: bactèries allargades i contràctils capaces d' aportar movilitat. Els orgànuls als que donarien lloc serien els flagels, els cilis i els centriols ("extremilats i capacitat articular").
3. Bactèries respiradores heteròtrofes (com l' escherichia coli): capaces de generar energia. Associades al termoplasma podrien produïr major quantitats d' ATP (adenin triphosphat), nucleòtid fonamental en l' obtenció d' energia cel·lular. Els orgànuls als que donarien lloc serien les mitocòndries ("l 'aparell digestiu de la cèl·lula").
4. Bactèries procariotes autòtrofes i respiradores (como les cionobactèries): capaces de realitzar la fotosíntesis. Els orgànuls als que donarien lloc serien els cloroplasts ("l' aparell respiratori de la cèl·lula"). 

Entrevista a Lynn Margulis:

QUÈ ÉS LA HIPÒETSIS DE L' ARN?

En aquest vídeo veiem bàsicament que:

• L' evolució de les cadenes inicialment aleatòries d' ARN es va produïr per una combinació de competició i cooperació.
• Les cadenes d' ARN es podien replicar en un medi ric en nucleòtids quan la temperatura era baixa, dissociant-se la cadena invertida al augmentar la temperatura.
• Cada dos cicles es eté una còpia de la cadena original.
• Ocasionalment en la cadena es pot produïr una mutació.
• En un medi fred sense suficients nucleòtids les cadenes en doblaran per a aparellar-se en els extrems amb sí mateixes. Així es formen ribosomes: cadenes diferenciades d' ARN parcialmente plegades sobre sí mateixes capaces de provocar reacciones químiques concretes, com ara la producció de mol·lècules. La seua funció (trencar o unir mol·lècules, per exemple) está determinada per la seua forma. I la seua forma està determinada per la seua seqüència. La mutació pot, per tant, canviar la forma i, conseqüentment, la seua funció. Poden:
• Si una ribosoma aprenguera a fabricar nucleòtids, s' envoltaria d' una major quantitat i tindria més possibilitats de augmentar la seua població. En condiciones de laboratori s' ha pogut confirmar aquesta possibilitat al comprovar que:
• algunes cadenes aleatòries d' ARN eren capaces de crear nucleòtids, tot i resultar inicialment poc eficient.
• després de 10 rondes de mutaciones augmentava enormement la seua eficiència i grau d' evolució, desenvolupant habilitats semblants a les de les mol·lècules de la vida, poden participar en la seua pròpia supervivència.

La pregunta és com poden haver-se donat aquests passos sense l' ajuda d' enzims o condicions controlades favorables de laboratori.

LA ABIOGÈNESIS

L' abiogènesis estudia els processos de transformació per mig del qual va aparèixer la vida en la Terra a partir de molècules inorgàniques. Una de les peces més consistents de la mateixa és l' experiment de Standley Miller y Harold Cleyton Urey, en el qual es va aconseguir la síntesi d' alguns aminoàcids a partir de la reproducció en laboratori de la condicions que es creu que es donaven en el caldo primordial original: temperatura, gasos, tempesta elèctrica permanent, ...

Algo més complex, especialment de reproduir experimentalment, és el procés que conduïria de la formació dels primers aminoàcids al de la cèl-lula procariota, primer, i l' eucariota després. Diverses teories intenten explicar-ho, però cap d' elles té totes les peces del puzzle per fer-ho amb la suficient consistència.

Com imaginar el procés a partir del qual es combinen certs aminoàcids per a formar les bases nitrogenades del codi genètic i la primera seqüència mínima del mateix capaç d' autoreplicar-se?

Creacionisme o evolució espontània (abiogènesis)?

Creacionisme, generación espontània, biogènesis, panspermia y teoria fisicoquímica:

LA FORMACIÓ DE LA TERRA

En la Terra originària ni ha aire; només diòxid de carboni, nitrogen i vapor d' aigua. La temperatura a la superfície és d' uns 1200 ºC. Un infern. Pràcticament tot el planeta es una bola bollint de roca líquida.

En aquest context es produeix la col·lisió de Theia, un planeta de la grandària de Mart, amb la Terra. Un cataclisme. Durant els propers 1000 anys la gravetat atrau els trossos alliberats de partícules i pols fomant un anell al voltant de la Terra. A partir de l' anell es forma una bola de més de 3000 km de diàmetre: la Luna, a només 2200 km dels 400.000 km als que està en l' actualitat.

La Terra es trova en un procés de refredament. El Sol està només 3 hores pel damunt de l' horitzó. El dia només dura 6 hores. La Terra gira a gran velocitat degut a l' impacte que ha patit.

Fa 3.900 milions d' anys es va produïr una pluja de meteorits, causada per l' atac de la resta de cossos del Sistema Solar. Amb els meteorits arrivà gran quantitat d' aigua congelada, l' ingredient vital de la vida en la Terra. El bombardeig de milions de meteorits durant 20 milions d' anys forma piscines d' aigua, la qual s' embalsa sobre terreny sòlid, a uns 60-80 ºC (en nucli continua fos).

Al estar la Lluna tan aprop crea enormes marees i, a més, al girar la Terra tan ràpid, els vents huracanats son fortíssims. Però amb el temps la Lluna s' allunya, les aigües es calmen i el planeta ralentitza la seua rotació. 

700 milions d' anys després de la seua creació les aigües cobreixen la seua superfície. De les erupcions volcàniques es formen les illes. En el futur s' uniràn per a formar els primers continents. El planeta està format de terra i aigua, però l' atmòsfera és tòxica i la temperatura sofocant.

Una nova intensificació en la pluja de meteorits aportarà noves substàncies que sedimentaràn al fons dels oceans, on no hi arriven els rajos del Sol i la temperatura és d' un 0º C: minerals i les primeres proteïnes i aminoàcids.

 

 

Els aminoàcids essencials per a la vida són:
(a partir dels quals es poden sintetitzar les més de 100.000 proteïnes que composen el nostre cos)

 



L' aigua del mar s' ha convertit en un caldo químic que mescla les substàncies alliberades al retornar la que s' ha filtrat per fisures amb les substàncies pròpies de les capes més internes en les que s' ha reescalfat,  i els minerals, proteïnes i aminoàcids provinents dels meteorits, a partir del qual es formen les primeres bactèries, organismes unicel·lurars, no se sap molt bé com. S' està desenvolupant la vida microscòpica.

Autor de l' imatge de la dreta: Zephirys. L' imatge de l' esquerra està lliure de drets d' autor.

Però durant centenars de milions d' anys res més canvia, no hi ha progrés ni canvi evolutiu. Els únics ésser vius són les bactèries unicel·lulars. Formes de vida més complexes no es troven fins fa 3.500 milions d' anys i en un oceà mneys profund, on es formen estromatolits.

Es comença a alliberar oxigen a l' atmòsfera!!!!!

A través de la fotosíntesis els estromatolits utilitzen la llum solar per a convertir el diòxid de carboni l' aigua en glucosa.

Part de l' oxigen alliberat també por reaccionar amb el ferro per a formar òxids de ferro que es depositen al fons del mar.

Durant 2.000 milions d' anys els nivells d' oxigen continuen augmentant i segons que el planeta va rotant més lentament els dies es tornen més llargs, unes 16 hores com a mínim. Després de 3.500 milions d' anys no hi ha encara formes de vida complexes en la Terra.

Oculta sota els oceans l' escorça terrestre s' ha dividit en vàries plaques. El moviment de les plaques tectòniques transporta illes i oceans durant milions d' anys. Més de 400 milions d' anys després es forma un nou continent anomenat Rodinia.

Per efecte del calor de l' interior de la Terra, poc a poc, al llarg de molts temps, el gran supercontinent es parteix en dos. L' intensa activitat geològica ha creat innumerables volcancs que emeten diòxid de carboni a l' atmòsfera. el qual, al mesclar-se amb aigua provoca pluja àcida. Bona part d' aquest diòxid de carboni és absorbit i queda atrapat en les roques de la superfície de la Terra. Al disminuïr la quantitat de CO2 en l' atmòsfera es redueix l' efecte hivernacle, amb el que no es pot conservar el calor degut a la radiació solar en la Terra. De cop, la temperatura baixa fins al -50 ºC,i es creu que la Terra es va convertir en una inmensa bola de neu. El propi gel ajuda a reflexar la llum del Sol, amb el que encara s' absorbeix menys calor y s' afavoreix l' augment del propi gel. 

Dos grans plaques de gel s' extenen des dels pols per a trovar-se a l' altura de l' equador.

Eventualment les emissions volcàniques poden foradar les barreres de gel. Però ara el CO2 emès no quedarà fixat en les roques covertes de gel i, al mantenir-se en l' espai, tornarà a afavorir l' efecte hivernacle. Durant els propers 15 milions d' anys, les temperatures van pujant novament fins que el gel comença a desfer-se.

Es creu que a l' inici del període de la Terra bola de neu, el gel va enfonar l' escorça terrestre. I al terme d' aquest període va tornar a elevar-se. Aquests canvis provocarien gran quantitat de fisures, lo qual propiciaria la proliferació de volcans. Gràcies a una sèrie de reaccions químiques el gel ha creat oxigen. L' acció de la llum solar crea peròxid d' hidrogen, aigua oxigenada (H2O2) a partir del gel, la qual es descomposa alliberant l' oxigen, O2.

Les poques bactèries que has sobreviscut al gran període glacier han evolucionat. Al fons dels oceans hi ha plantes per doquier i es té constància de la primera forma de vida primitiva multicelular: la wiwaxia.

Els nivells d' oxigen en augment propicien que les espècies evolucionen desenvolupant creixents esquelets ossis: l' explosió cambriana. Apareix l' anomalocaris, el primer gran depredador.

Un nou moviment de les plaques tectòniques dóna lloc al trencament en dos trossos del mega continent: Gondwana i Laurasia. 

Les formes de vida marina no tenen possibilitat de desenvolupar-se en la superfície degut a l' efecte devastador de la radiació solar. Però en les capes superiors de l' atmòsfera, l' oxigen, O2, es converteix en ozó, O3, en contacte amb la radiació solar. La capa d' ozó absorbeix la radiació letal. Sense l' ozó la vida en la superfície terrestre no seria possible. Apareixen les primeres plantes en la terra, fa 300 milions d' anys.

Apareixen els primers anfibis, utilitzant les al·letes com a potes, van eixint de l' aigua i es converteixen en tetràpodes. Dinosauris, aus, mamífers, etc, evolucionaràn a partir d' aquesta criatura.

La superfície s' ha cobert de vegetació i en algún moment els arbres comencen a esparcir la seua essència en llavors que volen a través del vent per a sembrar la vida a distància després de resistir llargs períodes amb els propis recursos hídrics i altres que guarden dins. La vegetació encara augmenta més i la quantitat d' oxigen en l' aire ja seria compatible en la nostra vida actual.

Apareix la meganeura, predecessora de la libelula i tot tipus d' artròpodes, aranyes, ...de gradàries monstruoses!!!

Els bebés es crien protegits a l' interior dels ous. L' ou constitueix un dels principals avanços evolutius. L' ironomus, primer tipus de reptil liderarà l' avanç en la expansió per la terra.

A la vegada, la matèria vegetal quan mor i degenera dóna lloc a gran quantitat de matèria putrefacte que hui trovem en diverses formes d' hidrocarburs. 

Els reptils es tornen gegants. Però l' extinció permiana acaba amb ells (final P, en el gràfic).

Però en l' altra part del continent de Gondwana sembla que res haja passat. Cau cendre incandescent que asfixia i mata animals per tot el món. L' atmòsfera s' omple de diòxid de sofre, SO2, el qual al combinar-se amb l' aigua s' acaba convertint en àcid sulfúric, H2SO4, cremant tot allò que toca. El desastre es torna global. Augmenten les emissions de CO2, degut a les erupsions siberianes, augmenta la temperatura i l' aigua s' evapora. 

Els oceans s' estàn tornant roses. Tot ésser viu ha mort exceptuant un tipus d' algues roses. S' alliberà gran quantitat de metà, CH4, gran d' efecte hivernacle 20 vegades més potent que el CO2, al fondre's per l' augment de la temperatura marina. Després de les erupcions siberiones, la temperatura ha augmentat 6 graus, fins al 40 ºC:

El 95 % de les espècies ha sigut exterminat. Només sobreviuen les que s' ha pogut refugiat sota terra i alimentar-se de qualsevol cosa. Nou punt de partida fa 250 milions d' anys.

Fa 200 milions d' anys només existeix un supercontinent anomenat Pangea, extés entre els dos pols. El planeta es va recuperant segons es neutralitza la pluja àcida, el templa el clima..., torna la vegetació. El terreny està preparat pel surgiment d' una nova espècie: els dinosauris. Un nou moviment de plaques tecnòniques trenca Pangea en dos, donant lloc enmig a l' oceà de Tetis, entre l' actual Iran, Iraq i Arabia Saudí. En aquest procés gran quantitat de nutrients són alliberats al mar, proliferant la vida i després...la mort. El peixos morts i el plancton sedimenten al fons de l' oceà. Soterrats sota capes de roca, al cap de milions d' anys es convertiran en petroli.

Nous oceans i continents emegeixen. Apareix l' oceà Atlàntic i en mig, un volcà. Pangea es trenca definitivament per una serralada que eix del fons del mar per un nou procés volcànic submarí.

És aquesta lenta però intensa activitat geològica la que fa de la Terra un lloc únic, creatiu. A cada cataclisme, a cada canvi, els pocs supervivients s' han d' adaptar. Algunes espècies són capaces de tornar al mar des de la terra, desenvolupant novament al·letes, com el pliosaurius.

Però un gran meteorit de 10 km de diàmetre es dirigeix al Golf de Mèxic. L' impacte desencadena l' energia equivalente a milions de bombes nuclears. L' ona expansiva, una pluja de roques a milers de kilòmetres, un allau de terretrèmos i tsunamis assolaran tot el món. El cel es cobreix de cendres i la superfície de la Terra augmenta fins els 275 º C, la vegetació s' inflama de forma espontània. El fum i les cendres tapen la llum del Sol. 

Fa 65 milions d' anys s' extingeixen els dinosauris. Oportunitat pels mamífers. Al viure sota terra i menjar de tot s' han salvat del foc i el calor.

El xoc de les plaques tectòniques india i asiàtica dónen lloc a l' Himalaya. Es formen gran rius: Ganges, l ' Indo, el Giantse, el rio Groc.

Certs canvis climàtics, de nou propiciats per canvis d' origen tectònic, obliguen al homínds a baixar d' uns arbre que desapareixen i posar-se drets. Fa 4 milions d' anys apareixen els primers humans a l' Àfrica.

L' últim gran canvi va produïr-se fa 70.000 anys. La separació entre Àfrica i Arabia va disminuïr fins als 13 km. Un petit grup pot creuer el mar Roig, estret i poc profund, i eixir d' Àfrica. Pertanyen a una espècie humana posterior: l' home sapiens. Es cren que els descendents d' aquests pocs centenars d' individus acabarien problant tot el món: primer per l' India, després per Europa.

Però mentre els humans es dirigeixen cap al Nord, una enorme capa de gel es va desplaçant cap al Sud. El planeta s' està refredant. Fa 40.000 anys diversos factors (corrents oceànics tropicals, nivells d' oxigen i diòxid de carboni, ...) conspiren per a què la Terra entre en una nova Edad de Gel. La glaciació es deté fa uns 20.000 anys. El nivell del mar baixa al convertir-se milions de litres s' aigua en gel. Es forma un pont entre Sibèria i Alaska que permet l' última gran migració humana a la conquesta d' Amèrica. 

Fa 14.000 anys els canvis que van provocar la glaciació s' inverteixen.

Fa 6.000 anys el gel torna als pols, a l' Àrtic i a l' Antàrtic. 

LA FORMACIÓ DEL SISTEMA SOLAR

La primera teoria sobre la formació del Sistema Solar data de l' any 1775 i va ser formulada per Emmanuelle Kant, científic i filòsof germànic, qui, basant-se en estudis previs de Swedenborg, va defensar la idea de que les estreles i els sistemes planetaris que les envolaven s' havien de formar a partir de enormes nebuloses de gas interestelar. Aquesta teoria sostenia que les nebuloses podien colapsar i condensar-se fins a formar estreles i planetes: teoria nebular. 

Des del temps de Galileu fins a l' actualitat el telescopi a sofert un gran avanç. Els primers prototips "només" pertenien observar objectes astronòmcs ampliats. Els més actual, instal·lats a bord de satèl·lits i sondes espacials recullen l' espectre de radiació dels objectes astronómics en rangs que van molt més enllà del que resulta visible per l' ull humà. 

La missió espacial llençada l' any 2003 amb la sonda Spitzer va corroborar la teoria de Kant a partir de l' observació del naixament d' altres sistemes solars. Actualment es considera que la nostra nebulosa va colapsar al voltant de fa 4.600 milions d' anys.

La teoria actualment més acceptada que explica la formació del nostre sistema solar (hipòtesis de Hoyle) proposa que la nebulosa solar, un núbol gegant de gas i pols formada majoritàriament per hidrògen i heli, va començar a contraure's lentament per l' efecte de les interaccions gravitatòries entre les seues partícules.

Segons la nebulosa s' anava contraent més i més, la seua velocitat de rotació anava en augment (per la llei de la conservació del moment angular), a la vegada que anava augmentant també la seua densitat i, conseqüentment la seua temperatura i pressió, concentrant-se en el seu centre la major part de la massa total (99'85 %): protosol. Fa un 4.500 milions d' anys, passat un llindar de pressió i temperatura (pel damunt dels 10 milions de graus Celsius) els processos nuclears començaren a tenir lloc.

El primer tipus de reacció nuclear que es dona en el Sol és aquell a través del qual àtoms d' hidrogen es fusionen per a crear-ne d' heli, alliberant-se protons.

Successius i més complexos processos de reaccions nuclears donaran lloc a nous elements químics. Quins elements químics es produïran i en quines etapes de l' evolució d' una estrela se sap actualement que en essència depèn de la massa de la mateixa.

Però com es formes a partir del Sol els 8 planetes del Sistema Solar, el 4 interns principalment constituïts per roca i metall (en el seu inici sobretot per silici i ferro), els 4 més externs són gegants boles de gasos congelats (com l' aigua, l' amoníac o el metà)?

Una vegada formada el protosol, els materials que donaran lloc als diferents astres i planetes del Sistema Solar es van dividint per diferentes capes. Prop del protosol, la temperatura supera els 1000 graus i ho evapora tot. Però a uns 8 milions de kilòmetres es trova la línia de solidificació, on fa fred suficient per a que metalls i minerals es solidifiquen. Molt més enllà es trova la línia de congelació, o s' assoleixen temperatures per baix dels -226 º C, suficient com per a què l' aigua, l' amoníac i el metà es congelen fins a formar gel.

De la unió, per fregament i electricitat estàtica, d' aquests trossos de gel i pols, es van formar els primers planetassimals, cossos celestes d' entre 800 i 1600 metres de diàmetre, precursors dels planetes finals. Els exoplanetes van poden atraure molta més massa que els precursors dels planetes interiors, atraent gran quantitat d' aigua, amoníac, metà i diòxid de carboni congelats.

Als 3 milions d' anys, a partir dels planetessimals es formarien els primers embrions planetaris o protoplanetes, d' una grandària comparable a la de la Lluna, els quals no paren de col·lisionar entre sí. Un moment important es considera el de la col·lisió d' un d' aquests protoplanetes amb un dels cossos més grans que existien, d' unes 10 a 15 vegades la massa de la Terra: Júpiter. A partir d' aquell moment Júpiter es va convertir en un gran atractor màssic, al superar certa massa crítica, capaç d' atraure tot el gas al seu voltant i augmentant molt ràpidament les seues dimensions, assolint el 90 % de la seua grandària actual en només 100.000 anys.

Saturn, Neptú i Urà seguiràn els passos de Júpiter. 3 milions d' anys després Júpiter i Saturn s' hauràn convertit ja en dos titans del Sistema Solar, acumulant el 92 % de la massa no solar del mateix.

Al cap de 50 milions d' anys el nostre Sol supera la massa crítica que li permet començar a cremar hidrogen per a convertir-lo en heli a través d' una reacció nuclear, moment a partir del qual es considera que en converteix en un veritable estrela. La fusió nuclear provindrà al Sol d' una llarga vida, que podrà arribar a durar 10.000 milions d' anys.

Però en el Sistema Solar interior encara reina el caos; gran quantitat de protoplanetes erratis xoquen continuament. La presència de Júpiter impedeix la formació de planetes a partir dels planetessimals que orbiten amb el cinturó d' asteroids. Més enllà de Neptú, en els confins més allunyats del Sistema Solar, hi ha altre cinturó d' astoroids, predist l' any 1951, i observar 41 anys més tard: el cinturó de Kuiper.

Els planetes interiors tarden 10 vegades més de temps en formar-se que els planetes gegants que es troven més enllà de la línia de congelació. En el seu procés de formació serà crucial la presència dels cinturons d' asteroids, els quals tenien una massa unes 100 vegades superior a la que tenen en l' actualitat. A uns 150 milions de kilòmetres del Sol la prototerra ha assolit la grandària d' un planeta en una òrbita relarivament estable. Però es creu que un altre protoplaneta acompanyava a la Terra en tal òrbita i a poca distància. En algun moment, l' òrbita d' aquest altre protoplaneta es va tornar inestable i va acabar col·lisionant amb la Terra. Fruit d' aquest xoc es va formar la Lluna (Teoria del Gran Impacte).

Després de 500 milions d' anys ja s' han format tots els planetes del Sistema Solar. Però envoltats de restes no tardaràn en experimentar més canvis. Les posicions en les que estaven difereixen de les actuals. De fet, estaven més aprop del Sol que en l' actualitat i l' òrbita de Neptú estava dins de la d' Urani (al contrari del que passa ara). En aquella època els planetes "surfejaven" damunt les ones expansives emeses pel disc solar.

La interacció mútua entre els planetessimals i els exoplanetes gran fa que l' òrbita d' aquestos últims vaja canviant de trajectòria, a la vegada que els primers són desviats en gran mesura. Saturn, Urani i Neptú van llençar planetessimals cap al Sol, motiu pel qual ells van haver de necessàriamente desplaçar les seues posicions més cap a l' exterior (per una llei física que es coneix com el principi conservació del moment angular i per la llei de la conservació de l' energia). Lo contrari li va passar a Jùpiter. Durant més de 500 milions d' anys milions d' impulsos d' aquest tipus aniràn subtilment modificant les òrbites planetàries.

Jùpiter i Saturn arriven a un punt crucial anomenat ressonància, acoplant-se els seus moviments, de manera que cada vegada que Saturn completa una orbita al voltant del Sol, Júpiter en completa exactament dos. Com a conseqüencia, de forma regular i contínua, els dos planetes passaran l' un molt aprop de l' altre, creant un inmens impuls gravitatori. Això va afectar especialmente a Urani i Neptú, que van intercanviar les seues posicions. Els efectes d' aquesta ressonància es va deixar sentir per tot el Sistema Solar i fa afectar especialmente també, tant al cinturó d' asteroids com el de Kuiper, reduïnt-se notablement la seua massa (en desapareix el 99 % dels objectes que els integraven; la majoria llençats fora del Sistema Solar i uns pocs només cap a l' interior.).

El objectes extrets dels cinturons d' asteroids i de Kuiper que es dirigiren cap a l' interior del Sistema Solar per efecte de la ressonància entre Jùpiter i Saturn, s' aniràn accelerant per l' acció gravitatòria del Sol i actuaran com una avalanxa que podria trovar-se en el seu camí a qualsevol dels planetes interiors, entre ells la Terra, donant lloc a gran número d' impactes, creant-se els cràters que hui veiem en cossos celestes com la Lluna i Mercuri.

Alguns investigador opines que aquests asteroids van poder golpejar la Terra repetides vegades, arrasant amb qualsevol forma de vida que haguera pogut iniciar-se en la mateixa. Però, d' altra banda,  hi ha qui creu que gràcies a tots aquests meteorits van rebre l' aportació d' aigua que dona compta de la quantitat que en tenim actualment.

DEL DOGMATISME A L' EXPERIMANTACIÓ

Des de molt antic l' ésser humà va començar a buscar en el cel la resposte sobre preguntes sobre el nostre origen i el de tot l' Univers. De forma intuitiva, en diverses cultures, es van desenvolupar idees sobre quines serien les lleis subjacents al funcionament del món. En vàries d' aquestes cultures, entre elles la de l' antiga Grècia, tenien la idea de que devien d' existir dos mons, un celestial i un altre terrenal, que seguirien respectivament lleis perfectes i imperfectes, respectivament.

Les lleis perfectes sobre les que es fonamentaria el món celestial haurien d' estar assentades en idees perfectes; Plató i Aristòtil, entre d' altres, defensaren que tals idees perfectes haurien d' estar bases en figures geomètriques perfectes, els 5 sòlids platònics, d'una bellesa i precisió matemàtica exclusiva, i que farien correspondre amb els 4 elements fonamentals i l' éter, espai buit o Univers.

Però el període de temps que va durar l' imperi grec va ser molt ampli i va donar lloc a que diversos pensadors trovaren formes diferents d' interpretar quin era el nostre lloc en el mon i la relació que tenia amb l' Univers. De fet, ja en aquella època, Aristarc de Samo va acunyar un model heliocèntric al afirmar que els planetes, cossos errants que no seguien les trajectòries circulars de la resta de les estreles, havien de girar al voltant del Sol, igual que la Terra. Però desafortunadament el model geocèntric de Ptolomeu (qui, per cert, va inventar també l' horòscop) és al que se li va donar credit, en gran part perquè és en el que creia Aristòtil, fervent defensor dels sòlids platònics i la separació del món de les idees del de la realitat, tan com defensava el seu mestre, Plató (de forma molt eloquent en el mite de la caverna).

Els grecs com a bons teòrics, van ser molt avançats en matemàtiques, especialment en trigonometria. Crida l' atenció, que ja en aquella època, Eratòstenes fora capaç d' aplicar-les per a mesurar el radi de la Terra. També destaca el fet que, entre tans homes i tantes idees dogmàtiques, haguera pogut haver una gran pensadora, adelantada al seu temps, com ho va ser Hypathia d' Alexandria, que va millorar l' astrolabi, instrument amb el que realitzar mesures astronòmiques i simplificar conceptes matemàtics que serien tant important més avant en l' estudi de les forces gravitatòries entre cossos celestes, com els de les seccions còniques obtingudes a partir del con d' Apoloni.

Va ser en el món àrab que la ciència va ressorgir al incorporar a la mateixa un nou aspecte que resultaria fonamental: l' experimentació. Per mig de l' experimentació Jabir Ibn Jayyan va posar els fonaments de la química, aïllant substàncies tant important com l' àcid sulfúric o l' àcid nítric a partir de minerals per escalfament i destil·lació i Alhazen de Basora els va posar per a l' òptica.

Els coneixements pràctics d' òptica obtinguts pels àrabs, versats en el tallat de lentst i espills cada volta de major qualitat va ser transmesos a un monje franciscà que es va guanyar la confiança d' alguns d' aquests mestres durant la seua estança a Al-Andalus, sent molt valuosa la seua contribució al disseminar-los per Europa: Roger Bacon.

A Europa, alguns erudits s' atreveixen a oposar-se a pensament dogmàtic i castigador de l' època. Copèrnic recupera les idees heliocèntriques d' Aristarc de Samo, prenent la precaució de que siguen publicades molt poc avans de la seua mort. El seu discípul. Giordano Bruno, més osat, per defensar-les públicament i plantejar la possibilitat de que hi hagen altres planetes, qui sap si no amb vida també, és cremat a la foguera con a heretge. 

Réné Descartes planteja la necessitat de dubtar de tot per a no caure en el dogmatisme i aplicar el racionalisme per a desenvolupar el coneixement, el qual trovem en la seua forma més pura que es recolza en les matemàtiques. Galileu concreta les idees de Descartes i l' herència de Alhazen donant-li un gran impuls a la ciència al definir i aplicar el mètode científic a diferents àmbits d' estudi:

• caiguda de cossos des de la torre de Pisa.
• caiguda de cossos per plans inclinats; mesura de l' acceleració de la gravetat prop de la superfície de la Terra (g = 9'8 m/s2).
• estudi del pèndol físic.
• invenció del telescopi; importants descobriments astronòmics.

En la mateixa època Johannes Kepler trova les lleis físiques que descriuen la forma en la que es mouen els planetes al voltant del Sol. Kepler ha de superar el seu prejudici platònic i acceptar el resultat dels seus precisos càlculs al estudiar les dades de l' òrbita de Mart al voltant del Sol obtingudes pel noble danès Tycho Brahe des de l' observatori astronòmic més gran de l' època - actualment se sap que qualsevol de les òrbites corresponents amb qualsevol de les 4 seccions còniques son possibles.

Isaac Newton trovaria la forma d' explicar que la llei per la que una poma cau d' un arbre i la que descriu el moviment de la Lluna al voltant de la Terra és la mateixa: la Llei de la Gravitació Universal. Aquest fet tindria unes conseqüències filosòfiques importantíssimes, ja que s' havia demostrat que les lleis del Cel i les de la Terra no eran diferents, sino les mateixes. I curiosament, això ho va poder demostrar gràcies a la formulació de les Lleis de Kepler (especialment a partir de la tercera, sense voler a entrar als detalls sobre com), la naturalesa intrínseca de les quals era, des del punt de vista aristotèlic tan influent, imperfecta.

Un coetani de Newton i gran rival seu en la Royal Society de Londres (els dos la van presidir), Robert Hooke, va perfeccionar el microscopi i va utilitzar-lo per a vore cèl·lules mortes per primera vegada.

Però no va ser a fins a la segona meitat del segle XVIII que Herny Cavendish va poder demostrar experimentalment que la teoria de la gravitació universal de Newton era certa i indirectament obtindre el valor de la massa de la Terra. El propi Cavendish també va ser capaç d' aïllar l' hidrogen per primera vegada, al fer reaccionar àcid sulfúric amb un metall. I en seguida va aconseguir crear aigua artificialment en un laboratori al fer-lo reaccionar mesclant-lo amb oxigen (s' havia descobert feia molt poc) i provocar una xispa. Quedava definitivament demostrat que l' aigua no podria ser considerat com un element primordial tal i com encara es concevia des de l' antigua Grècia.

GALILEU I EL TELESCOPI

Galileu va ser un prolífic científic i inventor. Un dels seus últims i més rel·levants invents va ser el telescopi. De fet, no és que Galileu inventara el telescopi del no res. En realitat, a Galileu li va arrivar un model d' ullera de canó de llarga vista a través de comerciants holandesos. Oficialment s' atribueix a l' almany establert a Holanda Hans Lippershey la patent de tal ullera. Però hi ha indicis de que un òptic de Girona, Joan Roget,  l' havia creada amb anterioritat però no es va prendre la molestia de registra l' invent.

En qualsevol cas, Galileu va intentar millorar-ne la seua capacitat d' ampliació, tot i que val dir que no li va ser molt fàcil: la majòria dels seus prototips no van tenir la més mínima utilitat. Però finalment va aconseguir crear un model amb una lent divergent que evitava la inversió de l' imatge i que tenia un augment suficient com per a, dirigit cap al cel.

Gràcies al telescopi Galileu va fer observacions que van donar lloc al descobriment de fets astronòmics molt importants:

• l' existència dels cràters de la Lluna.
• l' existència de les taques solars.
• les fases de Venus que demostraven que aquest orbitava al voltant del Sol.
• l' anell de Saturn (tot que que es veia de una forma molt difosa; no seria fins prou més avant que Huygens l' apreciaria amb suficient claretat).
• tres punts que giraven al voltant de Jùpiter. Hui sabem que són quatre i es corresponen amb les seues llunes: Calixto, Europa, Galímenes i Ió.